|
|
 Amb aquesta obra, Vinyet Panyella va obtenir el premi internacional Màrius Sampere |
L’any 2005 s’instituïa a Santa Coloma de Gramenet el Premi Internacional Màrius Sampere. Des de llavors, en la seva modalitat en llengua catalana, han estat guardonats Joan-Elies Adell, Vinyet Panyella i, recentment, Mireia Mur. El premi, doncs, s’ha consolidat alhora que ha reconegut dues guanyadores consecutives, un fet no gaire habitual.
L’edició dels premiats ha estat duta a terme per l’editor i poeta colomenc Joan de la Vega. Lentament, la seva col•lecció, la Garúa, ha anat donant títols interessants tot alternant la poesia catalana i castellana. És el cas del llibre premiat de Vinyet Panyella, Taller Cézanne, en què l’autora proposa, davant l’adversitat del dolor personal, una perspectiva de la vida des l’observació subtil dels quadres de Cézanne. Esdevingut així l’artista francès símbol de la pròpia activitat creativa, el taller resultant és alhora un homenatge i un punt de vista. I és que la poesia de Panyella pertany sobretot a l’esfera de la pintura, a la cristal•lització de la metàfora com a imatge instantània on s’expressen tota mena de perfils i ombres. Recordem la seva tasca assagística al voltant d’artistes com Ángeles Santos, Joaquim Sunyer i, molt especialment i significativa, Santiago Rusiñol.
De fet, la lírica de Panyella és deutora d’una mirada figurativa des de la poesia. Recordo, en aquest sentit, el seu bell Memorial de platges (1993) on la bellesa se centrava en el contacte de la terra i el mar. No endebades el seu lloc mític d’escriptura es diu Terramar, el qual dóna nom també al seu blog personal: “Quadern de Terramar”. D’altra banda, la passió pel llibre com a realitat poderosa, i pels llibres en conjunt, ha recorregut la seva lírica fent valedora la professió de bibliotecària de l’autora.
Així, doncs, a Taller Cézanne, els recursos literaris se centren en l’altra gran passió de la poeta: les arts plàstiques i, en especial, el moviment impressionista francès per tornar a plantejar la qüestió dels límits i els horitzons. Ho constatem en la primera de les dues parts del llibre, titulada “Tot és cos”. Diu a l’inici, en el poema “Visitació”:
Una línia que senyala l’horitzó,
un mezzo del cammin. Marca els límits.
Hi ha una línia que existeix i m’acompanya,
la frontera de l’abans i del després. Se’m desvetllà
en la visitació i al llibre que vaig rebre’n,
guiatge per al càntic enmig del laberint.
He cavat fins les arrels de la sang closa,
el pensament estalonat, esclau i carceller.
Res no ha variat el fons del meu paisatge.
Només la línia persisteix en un joc d’ombres
on tot se m’ha esvaït
sense horitzons, ni límits, ni fronteres.
Aquesta totalització de l’experiència duu a l’afirmació del cos davant la fragilitat de l’experiència i el dolor, físic i espiritual, de l’ésser humà. En un colpidor poema, “Adveniment de la febre”, escriu al voltant del quadre “L’enlèvement”:
Tot és cos
quan sobreïx el desig que impulsa el rapte
per la força obscura d’unes mans que encerclen
l’alçaprem esdevingut el lloc de fuga.
Tot és cos
quan sobrevé l’adveniment de la febre,
l’esclat en què culmina aquest rosec
que s’escampa arreu des del cervell
sense passar de llarg cap raconada.
Urpada i liquació.
Tot és cos
quan sobreïx la febre que abrusa fins la cendra.
La segona part, “Les pomes de Cézanne”, planteja la retrobada amb un mateix, on el viatge, la cultura i l’amor es fonen en un gran moment de consol. Ho llegim en poemes com “Am Römerholz”, “De mans plegades” o “Interior”. El motiu de la poma, dins l’anomenat gènere de la natura morta, esdevé un matisat símbol de l’equilibri entre la vida i la mort, l’exterior i l’interior, la soledat i l’amor. D’aquesta manera, ens adonem que som davant d’un dels llibres més emotius i delicats de la poeta de Sitges. Un llibre en què cultura i malaltia, bellesa i dolor es fonen en el taller de l’artista. Diu en els versos finals del magnífic poema que clou l’obra, “Taller Cézanne”:
Estima’m.
Procura que no es trenqui.
És fràgil, la natura morta de l’amor.
(Aquest article el podeu llegir també al número 30 de la revista Letres, desembre 2007)
|
rss