Reflexions d'un professor (I)

Vicenç Llorca | Reflexions | | 13/1/2008 | 20:38

Els darrers informes presentats han tingut la virtut de suscitar un debat públic sobre l'educació.

   Els estudis ja àmpliament citats arreu “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007” i l’informe “Pisa 2006” han posat de manifest allò que els que cada matí ens dirigim a una aula ja sabem sense necessitat de tants experts ni documents: que el sistema educatiu no acaba de funcionar tal i com voldríem o, millor encara, que si funciona és gràcies, no exclusivament però sí en bona mesura, a l’esforç de la major part de docents del país.

   Precisament per això m’ha sobtat tant que, mentre la discussió sobre l’ensenyament ha estat en portada dels mitjans de comunicació, no hagin estat convidats professors fora, és clar, però tampoc no gaire, de la representació gremial que assumeix el món sindical. SMS, e-mails o trucades a programes han anat donant amb molta més força i encert que la de molts convidats –molts d’ells amb molts anys sense haver vist una pissarra, digital o no- caires diversos del que succeeix en la primera línia de combat del front pedagògic. Una mica hom té la impressió que el professor és una mena de combatent de múltiples causes sense més comunicació amb l’exterior que la d’un trist fil de telèfon de trinxera que a penes funciona. ¿Recordeu la magnífica part de la sèrie televisa de l’Escurçó Negre dedicada al món de la trinxera de la primera guerra mundial? Doncs, això.
   No pretenc teoritzar sobre la qüestió ni, menys encara, assajar sobre el tema. Però sí anotar algunes reflexions que parteixen de l’observació real del dia a dia. La primera idea gira al voltant de la necessitat d’assumir en qualsevol discurs sobre l’educació la complexitat. Per una raó molt senzilla: un centre formatiu és un termòmetre perfecte de la societat a la qual pertany. I la societat és dinàmica, canviant, diversa, tan sols teoritzable, si se’m permet l’exageració, a hores. Per tant, cal assumir que si es produeix, per exemple, un fenomen com l’anorèxia com a fruit d’una sèrie d’elements constitutius del cànon de bellesa de la nostra societat, l’anorèxia acabarà entrant, d’una manera o una altra, molt o poc, en un moment determinat o un altre, al centre. A qualsevol centre.
   Seguint l’exemple, recordo un treball de recerca d’unes alumnes de segon de batxillerat sobre la pàgina virtual anomenada “Anna”. Dues coses em van cridar poderosament l’atenció. Una: ¿com és possible trobar pàgines tan monstruoses per internet fent una apologia de la bellesa entre noies absolutament desfetes físicament i psicològicament? Dos. Cal ser conscients que qualsevol alumne pot accedir en aquests moments, gràcies a la cibercultura, a continguts de formació i/o deformació i/o informació com mai en la història del planeta sense la tutela ni de pares ni docents. No ho qüestiono. Dic que és així. I fóra bo que ho tinguéssim en compte, ja que entre la televisió i internet se’ns escapen hores i hores de la vida formativa dels nostres alumnes.
   Arribem així a entendre un aspecte fonamental per començar a tractar la qüestió: el sistema educatiu no es produeix al marge d’una societat. És l’exponent del fracàs o no de la forma de vida d’una societat. I reconèixer això, és clar, no és fàcil. Suposa remoure bases ideològiques, qüestionar-se decisions i, sobretot, entonar un mea culpa col•lectiu molt difícil d’assumir. I, és clar, això en una societat de l’anticoratge i la comoditat com la que hem creat, és una utopia.