L'ÚLTIM NORD

Vicenç Llorca | L'últim nord · Poesia · Presentacions i lectures | | 7/6/2008 | 7:09

De vegades, el viatge exterior, la recerca d'un "últim nord", no és sinó una gran adopció de la vida.

   L’aparició d’un nou llibre és sempre com una petita festa. S’hi produeix alguna cosa màgica, especial. Per això, amb els anys, lluny de viure la presentació d’una nova obra com un fet rutinari, se m’imposa com una íntima realitat de conquesta davant del pas del temps; de celebració pregona de l’expressió i, alhora, de moment on compartir amb el lector el misteri de ser. L’últim nord, que apareix en l’editorial Bromera després d’haver obtingut el premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, és el títol de la nova aventura creativa que us proposo.

   Els que vau llegir De les criatures més belles (Proa), ja sabeu que hi anunciava l’inici d’un cicle en què un tema recurrent en la meva poesia, l’amor, el tractava ara com a força de donació entre les generacions. El desig de crear vida, l’homenatge als qui ens han precedit, el brindis per als qui mai no coneixerem, amaraven aquest cant a la vida, a la manera, finalment, d’una lletania romana. 
   Ara, a L’últim nord (Bromera), aquesta voluntat es concreta en la paternitat des de la perspectiva de l’adopció. D’aquesta manera, adoptar esdevé una metàfora de l’aposta per la vida, tot donant sentit a la recerca del nostre últim nord, del sentit més profund de la nostra existència com a humans. Sóc conscient que la introducció del tema de l’adopció en la poesia catalana és un repte. I l’assumeixo, si més no, amb coratge, tot sabent que pot ser revelador per alguns, motivador per a d’altres... Tan de bo fos així! 
   El llibre veurà la llum pública per primer cop el 4 d’abril a Burjassot i el presentarem a Barcelona, amb l’Àlex Broch, el proper 10 d’abril a les 19,30h a la Casa del Llibre de Barcelona (Passeig de Gràcia, 62). No cal dir que els lectors del meu blog hi esteu especialment convidats. I, per fer-ne un tast, us n’ofereixo alguns dels poemes.


LLIBRE DELS CANVIS

Confio en l’aigua de la meva deu.
A ella li dec l’origen del meu curs
i l’esperança ferma d’un destí.

A mig camí, m’aturo cautament.
A dalt, el cel prepara un joc de daus.
A baix, l’abisme pot buidar-me el pas.

Espero, ple de llum, el canvi estrany
que els déus, de cop, regalen als seus fills.



RELLOTGE DE SOL

Dóna’m instants d’eternitat, amor,
i així ompliré de sal el buit que solca
el pas del temps, l’arruga d’aquell riu
que en soledat avança sec d’origen.

No sé d’on véns ni on vaig: cerco el meu Nord
mirant el sol i l’ombra que projecta
el meu present de cos enamorat:
allò que sóc lliurat a un clam de lluita.

Rellotge encès, l’agulla ha confiat
cada moment als dits callats dels astres;
cada futur, al ritme de la llum
dictada al dits cremant de la nostra hora.

Tingues instants d’amor, eternitat,
i comprendré la pau en els teus braços.



PER LA FINESTRA QUE MIRAVES

La vida no té biblioteca:
és la memòria encadenada
dels dies donats per existir.

Escriu, doncs, sense l’oblit
del paper en repòs.
Figura’t la lluna plena
quan aparta les tenebres
i calma les aigües
perquè la remembrança del sol
sigui l’únic somni de la nit.

La vida arriba sense avisar:
és l’anunci cert que no hi ha temps,
sinó espera en la creixença.

Esguarda per la finestra on el teu fill
obria la llum dels núvols
per guanyar la carícia de la fulla.
Era la seva esperança solitària
la que t’ha fet venir per ser un home.

La vida té la forma de l’univers
i l’univers pren la veu de la teva ànima.
Respires i construeixes la seva energia,
traces la seva capacitat de cos
amb el gest inquiet de les teves mans.
(Habiten àngels de mirada tossuda
el coratge dels nostres camins!)

La terra promesa és l’orfenat
on aprenem a acceptar la vida abandonada
en el retrobament de la nostra vida.

I ara vés,
i escriu que no esperes res a canvi
de l’amor que t’ha sorprès
en lliurar-te
al cant immens d’un altre ésser que et pertany
com el blat al juny.

Vicenç Llorca
L’últim nord (Editorial Bromera)